Sionisme o com pensem Catalunya




Anna Gabriel i Sabaté.


Regidora per la CUP a l’ Ajuntament de Sallent






Altre cop l’horror. Les notícies que ens arriben
del Líban i de Palestina són esgarrifoses. Bombardejos sobre la població,
destrucció d’enclavaments estratègics pel manteniment de subministres, morts
d’infants i de població civil, tancs que inicien la invasió terrestre... altre
cop la guerra a l’altra riba de la Mediterrània. I aquí, i altre cop també, el
silenci, la manipulació informativa i la connivència. El silenci de la comunitat internacional, el
recolzament actiu de bona part dels governs europeus a l’estat d’Israel, la
connivència política dels intel·lectuals, la tergiversació informativa dels mitjans....




I aquest cop em paro a pensar precisament en el silenci i la connivència
de part de la intel·lectualitat catalana. La que es declara partidària de la
política de l’Estat d’Israel, la que no es manifesta sionista en públic però
les seves declaracions ho delaten, personatges públics que omplen planes de
diaris i lideren tertúlies televisives i que entenen que Israel es defensa
davant el terrorisme àrab. I jo entenc coses diferents. Entenc que la captura
d’un soldat Israelià, en una lògica de guerra, és un fet molt menys greu que
les detencions arbitràries de centenars de dones i nens que són empresonats sense
poder provar que hagin estat partícips de cap acció violenta. Entenc que
l’Estat d’Israel no actua com un estat democràtic, sinó que és un estat
fortament militaritzat i que pretén construir-se sobre una base excloent i
genocida. Entenc que Israel és un enclavament geoestratègic pels interessos
nord-americans a l’anomenat Pròxim Orient i per això té el seu suport
incondicional. Entenc que la maquinària de la guerra es posa a treballar al
servei dels interessos econòmics de la indústria del petroli i amb la vista
posada a Iran.... Entenc, per tant, que els intel·lectuals del meu país, que
coneixen sobradament tots els elements que detallo, recolzen la construcció de
nacions des de la repressió, la por i la injustícia. Els intel·lectuals,
polítics i periodistes que avalen les polítiques sionistes, no comparteixen el
meu model de país i la gestió de la diversitat que necessàriament se’n deriva.
El debat, per tant, no és lluny de casa, és ben a la vora. El conflicte
israelià i les propostes resolutives al respecte ens parlen també de casa
nostra: de com es pensa la societat intercultural, de com s’assisteix a la
pobresa, de com es criminalitza la dissidència... El debat pot centrar-se en
quin preu estem disposats a pagar pel petroli, quin model de desenvolupament
econòmic defensem i quines relacions internacionals ens plantegem... En
definitiva, que la Catalunya que pensem, no ha de basar-se en actituds
colonialistes, en polítiques socials que avalin la creació de ghettos i en
ordenances que posin fre a qualsevol ocupació de l’espai públic, per part de
sectors políticament incòmodes pel poder. Les posicions respecte el conflicte
israelià i sobre com pensem Catalunya, tot i que aparentment són allunyades,
ens parlen de com volem construir el nostre país i les nostres relacions.